Com sol dir un amic meu, "un viatge de 1.000 milles comença amb un sol pas". I us preguntareu, quins són els motius que porten a donar aquest pas? Són molts i no acabaria mai si els hagués d'esmentar tots. Però us diré el més important. La idea d'haver d'estar tota la vida preguntant-me què hagués passat si hagués anat a viure un parell d'anys a la Xina no la podia soportar. Oportunitats com aquesta només passen un cop a la vida, i no la vaig deixar escapar.

Sóc Nil Cabutí Borrell, un català que ara viu i treballa a Singapur i que va realitzar una doble titulació d'Enginyeria de Camins UPC - Tongji University a Shanghai entre el setembre del 2011 i l'agost del 2013. Aquí he deixat constància de les anècdotes, vivències i pensaments que em van envair al llarg dels dos anys tan intensos que vaig viure a Àsia, i també un resum de la tornada èpica en bicicleta des de Teheran a Barcelona. Asseieu-vos, relaxeu-vos, i disfruteu.

martes, 1 de enero de 2013

UN CAP D'ANY UNIC

01.01.13


SHANGHAI. Avui comenca un nou any. En aquest dia la gent es fa proposits que amb les setmanes, els dies, o a vegades fins i tot les hores desapareixen igual de rapid amb que els van formular. Jo prefereixo no fer-me'n cap, o almenys no expressar-los publicament, perque de proposits ja me'n faig cada dia. El 2013 sera per mi un any de reptes, en molts sentits, pero tambe sera un any de retrobaments. No se com l'acabare, pero si que se com el comenco: amb il.lusio.


Les ultimes hores del 2012 les vaig passar amb l'African Ghetto al Teppanyaki, un restaurant japones on sempre que hi anem la situacio se'ns en va de les mans. El motiu, un buffet lliure de menjar i alcohol...






Pero el millor moment de la nit va ser el de canvi d'any, encara que no se exactament quin va ser aquest moment. M'explicare. Quan faltaven pocs minuts per entrar al 2013 i tots estavem dirigint-nos a un parc per prendre el raim, el Coque va allunyar-se del grup caminant. Jo no me'n vaig adonar, va ser la Seraphine qui em va dir que l'anes a buscar. 


Resulta que li havia entrat una crisi existencial, que sumada a l'elevat grau d'alcohol en sang que portava, va fer que sortis corrent del lloc. Jo no vaig dubtar-ho, vaig sortir corrent darrere seu fins que el vaig atrapar. Tot i que al principi no parava de dir que marxes, no el podia deixar sol en aquell estat. I vam acabar els dos asseguts en una escala trencada d'una casa en ruines al mig d'unes barraques xines, parlant sobre la vida, sobre el passat i sobre el futur. Tot i que som de mons totalment diferents i els nostres camins han seguit trajectories gairebe oposades, en molts aspectes som iguals. I de la mateixa forma que ell un dia que jo estava en un lio em va salvar la pell posant en perill la seva, jo ahir no el podia deixar sol. Segurament ha estat el millor cap d'any que recordo. 


Qui no ho va passar tan be va ser la Seraphine, que va sortir corrent darrere meu mentre jo perseguia al Coque, i ens va perdre de vista...Ella si que va entrar sola al 2013, i em sap molt greu. Al Coque tambe li sap greu, i per aixo avui vindran a casa a sopar ell i el seu oncle i ens prendrem el raim.




Al final la nit va acabar amb tothom content, i amb mi i el Coque reincorporant-nos al grup. A la foto, d'esquerra a dreta, l'Oriol, jo, el Sergi (l'oncle del Coque), el Coque, la Seraphine i l'Olau. 


No hay comentarios:

Publicar un comentario