Com sol dir un amic meu, "un viatge de 1.000 milles comença amb un sol pas". I us preguntareu, quins són els motius que porten a donar aquest pas? Són molts i no acabaria mai si els hagués d'esmentar tots. Però us diré el més important. La idea d'haver d'estar tota la vida preguntant-me què hagués passat si hagués anat a viure un parell d'anys a la Xina no la podia soportar. Oportunitats com aquesta només passen un cop a la vida, i no la vaig deixar escapar.

Sóc Nil Cabutí Borrell, un català que ara viu i treballa a Singapur i que va realitzar una doble titulació d'Enginyeria de Camins UPC - Tongji University a Shanghai entre el setembre del 2011 i l'agost del 2013. Aquí he deixat constància de les anècdotes, vivències i pensaments que em van envair al llarg dels dos anys tan intensos que vaig viure a Àsia, i també un resum de la tornada èpica en bicicleta des de Teheran a Barcelona. Asseieu-vos, relaxeu-vos, i disfruteu.

miércoles, 3 de abril de 2013

NO EN TINC CAP

03.04.13


SHANGHAI.




L'altre dia, una noia xinesa que havia acabat de coneixer, al dir-li que ja portava mes d'un any i mig a Xina, em va preguntar: "Despres de tant temps, creus que tens algun amic xines?". Vaig quedar-me mut uns instants, abans de respondre que no. No tinc cap amic xines!


Tinc molts companys d'estudi de Tongji amb qui em porto be, i coneguts a d'altres llocs de la ciutat a qui puc trucar si necessito quelcom, pero amics xinesos reals, cap ni un. Aquest es un dels aspectes que intentaria canviar si tornes a iniciar aquesta experiencia. Ara be, tambe he de dir que conec molt pocs estrangers que en tinguin. Es en situacions com aquesta on es noten les diferencies culturals. Si no, algu s'explica per que tendim mes a ajuntar-nos amb europeus, i no amb asiatics o americans?




Mentre la part practica de la tesina continua encallada, ja he iniciat el redactat de la part mes teorica, que consisteix en recopilar informacio i fer una mena de sintesi de tota la investigacio duta a terme fins a dia d'avui amb el Gaomiaozi Bentonite. Segueixo preocupat...


No hay comentarios:

Publicar un comentario