Com sol dir un amic meu, "un viatge de 1.000 milles comença amb un sol pas". I us preguntareu, quins són els motius que porten a donar aquest pas? Són molts i no acabaria mai si els hagués d'esmentar tots. Però us diré el més important. La idea d'haver d'estar tota la vida preguntant-me què hagués passat si hagués anat a viure un parell d'anys a la Xina no la podia soportar. Oportunitats com aquesta només passen un cop a la vida, i no la vaig deixar escapar.

Sóc Nil Cabutí Borrell, un català que ara viu i treballa a Singapur i que va realitzar una doble titulació d'Enginyeria de Camins UPC - Tongji University a Shanghai entre el setembre del 2011 i l'agost del 2013. Aquí he deixat constància de les anècdotes, vivències i pensaments que em van envair al llarg dels dos anys tan intensos que vaig viure a Àsia, i també un resum de la tornada èpica en bicicleta des de Teheran a Barcelona. Asseieu-vos, relaxeu-vos, i disfruteu.

domingo, 3 de febrero de 2013

DESAFIANT EL TEMPS

03.02.13


SHANGHAI. Ja tornat a Shanghai, aquest mati he reiniciat la rutina d'estudiar xines, despres d'haver ordenat i netejat tota l'habitacio i posat tres rentadores. A mitja tarda, hem anat a East Nanjing Road amb la Seraphine a provar sort i intentar arreglar la camara de fotos. Dema ho sabre del cert, pero potser la puc recuperar per relativament pocs diners! 








Despres, ens hem dirigit per ultima vegada junts al centre comercial de Zhongshan Park, un dels llocs on mes cops  hem anat a Shanghai. Sopar al Cococurry on vam tenir la nostra primera cita, esperant fins i tot durant una hora per poder seure al mateix lloc que aquella nit fa 3 mesos i mig, comprar les nostres galetes preferides al Carrefour i riure'ns de l'estrany menjar amb una forma encara mes estranya de l'anunci de la foto ha estat divertit.






Mai abans havia conegut a ningu que li agradin tant les patates fregides. Here is the picture you asked me to upload, bitch!




Aqui la Seraphine comprava un menjar estrany, tipic xines, que em feia rancunia fins i tot de veure, i la venedora utilitzava com a balança un estri que mai abans havia vist. Segurament molt antic. No a tot arreu es funciona amb balances electroniques.





Les batalles contra el temps sempre es perden. Ningu el pot aturar. I el dia que la Seraphine ha comencat a fer les maletes ha arribat. Pfff...tinc el pressentiment que la nostra despedida sera la mes dura que hagi viscut fins al dia d'avui...Pero ara per ara prefereixo desafiar el temps i intentar ser feliç amb ella aquest ultim dia i mig.


1 comentario:

  1. Nilet Nilet!! vaia tros de penis que anuncien les campanyes de menjar xines! un prepuci en tota regla!!
    Molts ànims per aquests dia que us queda junts i per el moment de la despedida! Una abraçada als dos!

    ResponderEliminar