PARLEM-NE

11.12.12

SHANGHAI. El Parlem-ne es la revista que cada trimestre publica la que va ser la meva Escola des de P1 fins a 2n de Batxillerat. Fa un temps van contactar amb mi i em van demanar que fes un escrit resumint la meva experiencia a la Xina i encoratjant els alumnes del Betania-Patmos a mirar amb optimisme el futur. La Marta, que va compartir classe amb mi des de 4t de Primaria i amb qui ara compartim pis a Shanghai, tambe va elaborar-ne un. Us deixo amb el meu, el qual considero molt oportu per fer una parada a mig cami i reflexionar sobre el que ha estat la meva vida en els darrers 15 mesos. Espero que us agradi!

Unes setmanes abans d'iniciar una nova etapa de la meva vida a Shanghai, vaig crear un bloc amb el títol: "De Barcelona a Shanghai. Bitllet d'anada i tornada?". Em feia aquesta pregunta perquè no sabia el que em trobaria a Xina, i es que pràcticament era el primer cop que sortia d'Europa...

Em dic Nil Cabutí Borrell, i vaig acabar 2n de Batxillerat a l'Escola l'any 2008. Aquell mateix any vaig començar Enginyeria de Camins, Canals i Ports a la UPC. Un cop aprovats nets els tres primers cursos, gràcies en bona part a la preparació i disciplina que em va donar durant 18 anys el Betània, vaig decidir marxar lluny de Catalunya a acabar els estudis.

Ja fa més d'un any, vaig emprendre el vol a Shanghai, on estic acollit a un programa de doble titulació UPC – Tongji University durant dos anys, que equival a fer el Màster en la nomenclatura del pla Bolonya. Juntament amb quatre companys de Camins, som els primers estudiants espanyols a fer una doble titulació a Xina. Això ens dona un potencial molt gran, però alhora fa que no hi hagi precedents i que ens haguem d'obrir camí constantment.

De llavors ençà, la meva vida ha canviat enormement en tots els aspectes. Des d'haver-me d'acostumar a l'accent anglès dels xinesos, fins a adaptar-me als horaris del país, passant per l'aprenentatge de menjar amb "palillos" o comunicar-me amb gestos durant els primers dies. Després d'uns mesos a la residència universitària, a principis d'any em vaig mudar a un pis a la ciutat, que abans compartia amb dos enginyers catalans i ara ho faig amb la Marta i un noi d’Índia. La convivència i la sociabilitat son dues habilitats que també s'aprenen en aquestes circumstàncies.

He renunciat a moltes coses que en la meva vida a Barcelona eren sagrades. Per exemple, el ciclisme, afició que vaig iniciar anant en bici cada matí a l'Escola. A canvi, però, n'he guanyat moltes més. L'assistència a classes diàries de xinès, on comparteixo aula amb nois i noies de 14 països diferents, fa que estigui aprenent un idioma fascinant. Tot un repte. Igual que en el passat eren les meves travesses pedalant pels Pirineus, avui puc mantenir converses bàsiques i fer-me entendre prou bé en aquest idioma.

Una altra cosa que trobo a faltar és el meu lloc d'estudi a Barcelona. Quan estava cansat de Plató, les integrals o els pronoms febles, aixecava el cap i veia l'Estadi de l'equip que porto al cor, amb el Tibidabo de fons. Ara, quan estic cansat de memoritzar caràcters xinesos, de tan laboratori universitari o del mutisme de la gent d'aquest país, aixeco el cap i veig l'espectacular skyline shanghainès des d'un 18è pis, envejable imatge dels meus somnis de joventut. No són bones les comparacions en aquest terreny. Allò era centenari i ho portava a la sang; això solament és producte de dues dècades i no ho sento gens meu. Algun cop ho havia sentit i ara ja ho sé fermament: l'origen condiciona la identitat. Assabentat que el meu país ha donat un pas endavant en aquest sentit, i vivint el gran moment des de fora, és un motiu més d’enyorament. Però també un revulsiu perquè jo hi col·labori des d'aquí. No deixa de ser un altre somni, un somni de futur.

El no haver tornat a Catalunya, ni tenir la intenció de fer-ho fins al final, m'ha permès viatjar i descobrir alguns dels racons mes inhòspits de Xina i també d'Àsia. Durant les vacances d'hivern de l'any passat vaig creuar Vietnam en moto durant tres setmanes, i de cara a l'any vinent Tailàndia, Laos o Filipines es debaten com a possible destí.

Paral·lelament als estudis, dono classes particulars de matemàtiques i física a estudiants d'arreu del món. Són fills d'expatriats que van a escoles internacionals a Shanghai. A través d'aquestes sessions, guanyo uns diners per contribuir al finançament d'aquesta aventura.

Avui em queda mig any acadèmic a Barcelona i el Projecte Final de Carrera. Estic buscant alguna empresa o entitat que em doni l'oportunitat de fer el PFC a l'estranger. Si la trobo, llavors la resposta a la pregunta que em feia al crear el meu bloc es NO. El bitllet només és d'anada. I això em reafirmarà l'esforç esmerçat. Aquestes experiències només es viuen una vegada a la vida. I ara és el moment de viure-les.

M'agradaria acabar aquest escrit recomanant a tothom qui vulgui obrir-se camí en el futur, anar a un lloc que estigui ascendint. Àsia n'és un exemple. Per això, aconsello a tots els alumnes del Betània que no es conformin amb el que ja tenen a casa. Que obrin els ulls al món. Que aquest món és molt gran, i l'experiència s'ho val. Com acostumo a dir a qui em demana consell, "Mou-te! Ningú ho farà per tu".

Nil Cabutí Borrell

Shanghai, 20 d'Octubre de 2012