SHANGHAI.
Ha estat un dia trist. En poques hores he dit adeu a dos dels meus alumnes preferits per no tornar-los a veure mes, almenys durant molt temps. El primer ha estat el Mingrong, de qui vaig parlar fa poc al Bloc. Es un noi molt especial, i tot i ser un mandros caradura, es fa estimar.
Fa un mes va ser el seu aniversari. 18 anys ja! Encara recordo la festa sorpresa que els meus pares em van organitzar per la meva majoria d'edat ja fa mes de quatre anys...Pero no ens desviem del tema. Com que el Mingrong no va a l'escola i no el deixen sortir de casa, no te gaires amics. Els seus amics som nosaltres, els professors que des de finals del 2012 hem quedat amb ell setmana rere setmana per aprendre fisica, matematiques, economia, geografia, angles, tradicions culturals, formes de pensar diferents, o simplement explicar-nos les nostres preocupacions i ambicions.
Avui els seus pares ens han convidat a un dinar al restaurant Azul de Shanghai. Per cert, excepte jo i la Effy - una de les meves millors amigues a Shanghai, que es coreana, la segona per la dreta a la foto -, la resta de tutors son anglesos. Ho havia sentit dir, pero avui he corroborat que el seu sentit de l'humor es molt diferent al nostre. La majoria de bromes que feien, a mi no em feien cap gracia.
L'home de mes a la dreta es el gran John Woodberry, fundador de l'empresa Tutors in China. Un tiu molt proper que va deixar una feina molt ben pagada de professor en una escola internacional de Shanghai per crear el seu propi negoci. I li ha sortit rodo! A molta gent no li cau be i creu que no fa be la seva feina, pero jo prefereixo veure'l com una persona ambiciosa i valenta que mereix tot el que ha aconseguit. Nomes te 30 anys. I es un exemple per tots aquells que busquen excuses al no estar satisfets amb la seva vida. Com vaig llegir fa poc al Bloc del Josef Ajram: "Si busques resultats diferents, no facis sempre el mateix".
El John m'ha portat a l'oficina, on tenia classe amb el Mitchell, que dema te el seu examen final de fisica. Igual que la Madison, a qui he anat a ajudar amb el repas final a ultima hora del dia. La Madison es americana i viu a Beverly Hills. Ella tambe es una de les meves alumnes preferides. M'ha sabut molt greu despedir-me d'ella! I que m'hagi reconegut que soc el millor professor que ha tingut mai i que en cas que torni a Shanghai vol que li segueixi fent classe, ha estat la major satisfaccio que em podia donar. Aixo no te preu!
Probablement aquesta, ara si, hagi estat la meva ultima classe d'aquesta etapa a Shanghai. Em sento alliberat, pero alhora molt trist. Es fa dur dir adeu a gent que s'havia convertit en especial per mi. I sembla que, a un mes exacte de volar a Teheran, encara queden moltes despedides per viure...
No hay comentarios:
Publicar un comentario