PLORANT PER BESTIESES

11.05.13


SHANGHAI.

He fet algunes rutes, ja: el cami de Barcelona a França per la costa, a peu; el GR-11 (el sender de gran recorregut dels Pirineus, des del Cantabric fins al Mediterrani), tambe a peu; he anat de Barcelona a Xina en bici...Tot i que els paisatges canviin, sempre hi ha una constant: el patiment.

Pero quan acabes l'etapa, quan deixes de caminar o de pedalejar, ets feliç immediatament. Un cop tornes a casa, un cop t'integres de nou a la vida de la ciutat, deixes de preocupar-te per ximpleries. Els problemes quotidians semblen estupideses. Tinc menjar, tinc aigua, tinc un llit, tinc salut. Tota la resta es igual. Penso que nomes la gent a qui li manca alguna d'aquestes coses te dret a queixar-se. I quan et descobreixes plorant per bestieses, es hora de fer una altra ruta. Almenys aixo es el que penso, pero potser hi ha maneres mes senzilles de ser feliç, no ho descarto. Aquesta es la meva, simplement, i us ho explico. XAVIER NARRO, 2012.  

He copiat aquest paragraf del bloc de Xavier Narro (http://www.rodamon.tv/), guionista de l'APM i que porta gairebe 10 mesos fent la volta al mon en bicicleta. Ara esta a Peru, pero ja ha creuat Europa, Asia i Oceania. Jo no tinc tanta experiencia com ell, potser el mes semblant que he fet es creuar els Pirineus des del Cantabric fins al Mediterrani en bici quan tenia 19 anys, pedalejar del mar Tirre a l'Adriatic creuant Italia amb 20 anys, o recorrer 20,000 km amb bici durant els 10 mesos previs a venir a Shanghai (dormint sempre a casa, clar).

Dues grans fotos pel record. La transpirenaica de l'any 2009 va ser una gran experiencia vital. Recordo que nomes va deixar de ploure a l'etapa inicial i la final, i que hi havia dies que la boira no em deixava veure mes enlla de pocs metres!


D'aqui un parell de mesos iniciare una ruta de gairebe 6,000 km des de Tehran (Iran) fins a Barcelona. No se que em passara, no se que em trobare, nomes se que sera molt dur. Pero en Xavi te molta rao. Aquests dies m'he descobert plorant per una noia. Una noia a qui he estimat i a qui encara estimo, pero que s'ha acabat, vulgui o no. He de pensar en positiu, he de pensar que amb ella he viscut una experiencia magnifica, he apres molt de Xina i he apres molt sobre les relacions humanes. Quanta gent pot dir que amb 22 anys ha compartit pis i vida amb una noia d'una cultura tan diferent durant gairebe mig any? Pero, tot i aixi, a vegades la nostalgia m'envaiex i sento que mil trossets de vidre se'm claven al cor. Pero en el fons tot son bestieses. I, igual que diu el crack que ha escrit el paragraf de dalt, aixo nomes pot voler dir una cosa: es hora de fer una altra ruta. Estic preparat pel repte!