Com sol dir un amic meu, "un viatge de 1.000 milles comença amb un sol pas". I us preguntareu, quins són els motius que porten a donar aquest pas? Són molts i no acabaria mai si els hagués d'esmentar tots. Però us diré el més important. La idea d'haver d'estar tota la vida preguntant-me què hagués passat si hagués anat a viure un parell d'anys a la Xina no la podia soportar. Oportunitats com aquesta només passen un cop a la vida, i no la vaig deixar escapar.

Sóc Nil Cabutí Borrell, un català que ara viu i treballa a Singapur i que va realitzar una doble titulació d'Enginyeria de Camins UPC - Tongji University a Shanghai entre el setembre del 2011 i l'agost del 2013. Aquí he deixat constància de les anècdotes, vivències i pensaments que em van envair al llarg dels dos anys tan intensos que vaig viure a Àsia, i també un resum de la tornada èpica en bicicleta des de Teheran a Barcelona. Asseieu-vos, relaxeu-vos, i disfruteu.

jueves, 9 de febrero de 2012

VIETNAM ES UN PAIS, NO UNA GUERRA

09.02.12

HA LAM, VIETNAM. Molta gent, i m'incloc a mi mateix fins fa una setmana, relaciona inconscientment Vietnam amb guerra. Pero jo us puc ben assegurar que Vietnam es molt mes que aixo. Malgrat que es veu a simple vista que es un pais subdesenvolupat i que hi ha molta pobresa, el seu paisatge caracteristic i els seus habitants son molt acollidors.


Els vietnamites fan molta gracia. Son tots molt petits, i a vegades no entenc el seu comportament, pero com a persones son fantastics. A tot arreu som acollits amb un somriure, i tothom ens saluda i ens convida a intentar comunicar-nos amb ells, tot i que es dificil perque nomes ho podem fer amb signes. A mes, les vietnamites son molt guapes! En la meva opinio, pel que he vist fins a dia d'avui, la vietnamita es la nacionalitat amb un percentatge mes alt de noies guapes.

Aqui van unes quantes fotos de la visita a Hue d'aquest mati i el trajecte posterior en moto fins a Ha Lam.




Feia anys que no veia cap elefant. Els elefants son uns animals adorables, eh Olau!




Platja! Desgraciadament, pero, el temps era ennuvolat i no ens hem banyat. Be, el Manu si que ho ha fet, pero el Manu es el Manu. I despres de fer aquesta foto ens hem despedit de la platja fins d'aqui uns mesos. Almenys a Vietnam ja no la tornarem a trepitjar... 


Tota la familia en moto, com ha de ser. This is Vietnam!

Aquesta nit dormim en un poble minuscul al bell mig de la carretera. El que ha passat fa tan sols una estona es podria definir com surrealista, espontani i sobretot molt divertit. Despres de sopar, com que sentiem musica, ens hem apropat al que semblava una festa posterior a un casament, a la mateixa carretera del poble. Rapidament tothom ens ha comencat a oferir cervesa i menjar, ens han fet ballar amb ells, cantar cancons, etc. Sense saber com, hem acabat al mig d'una festa vietnamita donant-ho tot, amb una gent que no ens coneixia de res pero que se'ls veia felicos amb el que feien. En el fons, tots estavem disfrutant de la vida.


No hay comentarios:

Publicar un comentario