LIEN SON, VIETNAM. Ahir voliem acabar l'etapa motociclista a Kon Tum. Pero com que anavem malament de temps, vam conduir l'ultim tram de nit. I va ser un gran error. Degut al mal estat de la carretera, la nul.la senyalitzacio i la baixa qualitat dels nostres fars, vam patir una caiguda. La moto del Manu va desviar-se per un cami de terra que no tocava i va caure, i nosaltres, que anavem seguint-los, vam caure darrere seu.
Per sort, ningu es va fer res greu, entre d'altres coses perque la velocitat era molt baixa, pero l'ensurt i el mal rotllo no el treu ningu. L'unic que encara te sequeles soc jo. Em vaig endur un fort cop al genoll...el mateix genoll que em va torturar quan abans de ciclisme feia atletisme, el mateix que encara ara em te obsessionat cada cop que surto a correr. M'he estat posant gel, m'ha millorat bastant i el puc moure sense excessiu dolor, pero per ara segueixo mig coix. Te pinta que nomes ha estat un fort cop. Reso perque sigui aixi i se'm curi en pocs dies...De moment ahir ja no vaig poder dormir gaire perque estava preocupat i avui segueixo angoixat. Odio aquesta sensacio.
Parada obligatoria aquest mati al mecanic, calia posar-ho tot al seu lloc abans de sortir.
Abans de l'incident, el dia d'ahir va ser perfecte. Sens dubte, el millor de tot el viatge fins ara. Vam atravessar una de les zones mes maques del pais, estavem al mig de la selva! Feia mesos que no veia tanta natura i tant verd a tot arreu, per moments era com estar al mon de Jurassic Park.
...
Avui novament dia complet de moto, i un altre cop estem dispersats per Vietnam. Aquesta vegada l'Olau i jo hem acabat en un poble molt petit, mentre que els altres estan a una ciutat uns quants km mes enrere. Pero cap problema, Internet ens torna a reunir sempre de nou al dia seguent.
Per cert, per segon dia consecutiu he tornat a sopar a casa d'una familia vietnamita sense pagar ni un duro. Hem insistit a donar-los diners, pero no els acceptaven. Son tan bona gent...Encara em pregunto si realment ens conviden perque volen o perque se senten obligats a fer-ho. Sigui com sigui, estava tot bonissim.
Per acabar, una foto curiosa: jo i l'Olau amb uns militars vietnamites. La gracia esta en que el nostre casc de moto es militar i amb la bandera americana. Per qui no ho sapiga, a la guerra de Vietnam els vietnamites del nord (comunistes) van enfrontar-se als del sud, que tenien el suport dels Estats Units. Pero aqui sempre hi ha bon rotllo!
Nil,
ResponderEliminargran armonia entre el que escrius i les imatges que publiques. Et felicito !!!
M'ha agradat especialment la imatge de l'ombra vostra sobre la carretera, però no he sabut veure el comentari que en feies sobre ella, suposo que justament és allò que va per dins i que no es veu direcament: el patiment físic i mental i les ganes de tirar endavant. Per això deu ser la millor foto per mi...
Força i a a continuar gaudint de tot això tan interessant i enriquidor !!!
Una abraçada i ara si que fins molt aviat.
JoC