Com sol dir un amic meu, "un viatge de 1.000 milles comença amb un sol pas". I us preguntareu, quins són els motius que porten a donar aquest pas? Són molts i no acabaria mai si els hagués d'esmentar tots. Però us diré el més important. La idea d'haver d'estar tota la vida preguntant-me què hagués passat si hagués anat a viure un parell d'anys a la Xina no la podia soportar. Oportunitats com aquesta només passen un cop a la vida, i no la vaig deixar escapar.

Sóc Nil Cabutí Borrell, un català que ara viu i treballa a Singapur i que va realitzar una doble titulació d'Enginyeria de Camins UPC - Tongji University a Shanghai entre el setembre del 2011 i l'agost del 2013. Aquí he deixat constància de les anècdotes, vivències i pensaments que em van envair al llarg dels dos anys tan intensos que vaig viure a Àsia, i també un resum de la tornada èpica en bicicleta des de Teheran a Barcelona. Asseieu-vos, relaxeu-vos, i disfruteu.

viernes, 14 de septiembre de 2012

SOLUCIONS DRASTIQUES

15.09.12


SHANGHAI. Fa dos dies, la nova companya de pis tailandesa em va dir que se n'anava a un hotel fins que les puces desapareguessin del pis. Em vaig quedar sense saber que dir. Que em digues aixo era com donar-me una bofetada a la cara, com dir-me que era un incompetent. Al final, la vaig convencer perque em dones un dia de marge. Pero ahir el problema, lluny de millorar, anava a pitjor...I se'n va anar a un hotel de veritat. Tot de bon rotllo, per aixo. Un altre en la seva situacio m'hagues enviat a la merda al primer minut.




La situacio esta tan fora de control que ha requerit mesures drastiques. La gent que em coneix sap que soc una persona molt practica, i encara que potser a molts no els hi sembli be ni etic el que faig a vegades, quan tinc un problema busco solucions. I el problema actual m'esta desgastant massa com per allargar-lo mes. Aixi, i al no trobar a ningu que es volgues quedar al Crispat, ahir el vaig portar a un centre d'acollida. Es probable que sigui el mateix que portar-lo a la mort, o igual de cruel que abandonar-lo al carrer. Prefereixo no saber-ho. Jo no volia que tot aixo passes, pero ha passat.




Paral.lelament, he contactat amb una empresa professional que vindra dema a desinfectar el pis, de forma que jo tambe haure de passar quatre dies fora de casa. Em sento molt malament, i molta gent em criticara per avantposar un pis o una companya a la meva mascota de quatre mesos, pero a vegades s'han de prendre decisions dificils i jo ho he fet. Ho sento, Crispat...


2 comentarios:

  1. no t'has de culpar!! mira jo a Solius ara tmb tinc una gateta de mesos, i, quan hi som(els meus pares stan jubilats i si no van de balneari, sempre estan allà) li donem menjar!

    però, aprofitant que és una gata i no un gos, jo la deixo entrar a la meva habitació per compartir junts la migdiada, això si cada nit dorm a fora, i a casa ja et dic només entre durant unes horetes!

    els gats són molt lliures i és important mantenir el seu instint intacte! total hem marxat uns dies, i al tornar ha aparegut denou, ja se les apanya per trobar menjar!

    has près una decisió i això s'ha de respectar!

    El teu cas és diferent pk parlem d'un gat de pis, i en canvi la meva té terreny per córrer i trobar menjar tan fora pel bosc com a casa del veïnat q viu tot l'any! Però be, has fet això
    , pues mira què hi farem!! pensa q només q li donguin un espai ja sabrà espavilar-se!

    ÀNIMS NIL!!!

    ResponderEliminar
  2. Hola Nil!!
    Sóc la Mireia. Puc comprendre el teu estat d'ànim, perquè saps com estimo els animals, també (i com es fan estimar!). El Toni quan ha vist les teves "meravelloses" cames, m'ha explicat una experiència similar a casa la seva àvia ja fa mooolltttsss anys. el que és estrany -jo no hi entenc gaire de gats, sóc al·lèrgica!- és com les ha agafat ell, sent un gatet de pis: va sortir de casa a fer la seva algun cop i algú altre les hi va encomanar? I les "pipetes" famoses que aquí funcionen tan bé, se t'han resistit? les has provades? I una bona enflitada amb algun esprai no ha permès la seva aniquilació total?? Em sap greu, de debò, i segur que el trobaràs a faltar, i al principi molt; però si és pel bé de tots... busca'n la part positiva i guarda'n d'ell el millor record.
    Una forta abraçada
    Mireia

    ResponderEliminar