SHANGHAI. Aquesta setmana tinc examens parcials, pero aixo no m'esta impedint seguir anant al gimnas. Ultimament sempre hi faig el mateix: despres d'una hora d'el.liptica, faig estiraments, algunes maquines i, per acabar, una serie d'abdominals. Aquesta serie d'abdominals la va crear i batejar com a GUARRA el Jaume, que va ser el meu preparador fisic al Laieta durant els molts anys que vaig jugar a tennis. Ara ja fa 4 anys que vaig penjar la raqueta, pero des de llavors sempre he seguit fent la guarra, a epoques mes sovint i a epoques mig abandonant-la, pero mai sense oblidar-la.
La guarra es nomes un dels molts records que conservo del Jaume, a qui de tant en tant anava a veure al Laieta abans de venir cap a Xina i a qui segur que tornare a visitar quan torni a Barcelona. Avui ho tinc clar: ell ha estat una de les persones que han fet que des de ja fa anys sigui un boig adicte de l'esport. Aquest es ell parlant amb el meu pare.
Recordo que de petit tots odiavem el fisic. Es facil d'entendre: anavem al Laieta perque voliem jugar a tennis; no voliem posar-nos a fer Scalectrix (qui els hagi patit sap de que parlo). Pero amb els anys la situacio es va invertir, i el fisic es va convertir en la motivacio d'anar al Laieta. I segur que el Jaume hi va tenir gran part de la culpa.
Perque tot i la seva exigencia i ma dura, que d'altra banda es molt necessaria en nens de 10 a 15 anys, a mi personalment em motivava i mica en mica va fer creixer la meva il.lusio pels esports de resistencia: primer l'atletisme i despres el ciclisme. Com sempre he pensat, el Laieta te molta sort de tenir-lo entre la plantilla d'entrenadors. Vindria a ser com si el Rayo Vallecano fitxes el Guardiola d'entrenador.
Aqui es on acostumavem a fer les guarres. Veig els nens i no puc evitar veure'm a mi fa ja gairebe una decada...com passa el temps!
Jaume, no se si t'enrecordes pero un dia vas pronosticar que acabaria a l'Africa cacant orangutans. Venir a Xina a estudiar i haver creuat Vietnam en moto sense cap preparacio es un primer pas no?
No saps l'il·lusió que m'han fet aquestes reflexions,sovint parlem i no pensem que ens escolten, però veure que encara avui podem infuir, una mica, amb algú que apren xinés a Shangai i vaig tenir suant fa més de 5 anys, fa fredor. felicitats per aquesta macro experiència, ens faltarà temps explicar els detalls quan et dignis a tornar.
ResponderEliminaruna abraçada.