11.12.12
SHANGHAI. El Parlem-ne es la revista que cada trimestre publica la que va ser la meva Escola des de P1 fins a 2n de Batxillerat. Fa un temps van contactar amb mi i em van demanar que fes un escrit resumint la meva experiencia a la Xina i encoratjant els alumnes del Betania-Patmos a mirar amb optimisme el futur. La Marta, que va compartir classe amb mi des de 4t de Primaria i amb qui ara compartim pis a Shanghai, tambe va elaborar-ne un. Us deixo amb el meu, el qual considero molt oportu per fer una parada a mig cami i reflexionar sobre el que ha estat la meva vida en els darrers 15 mesos. Espero que us agradi!
Unes setmanes abans
d'iniciar una nova etapa de la meva vida a Shanghai, vaig crear un bloc amb el
títol: "De Barcelona a Shanghai. Bitllet d'anada i tornada?". Em feia
aquesta pregunta perquè no sabia el que em trobaria a Xina, i es que pràcticament
era el primer cop que sortia d'Europa...
Em dic Nil Cabutí Borrell,
i vaig acabar 2n de Batxillerat a l'Escola l'any 2008. Aquell mateix any vaig
començar Enginyeria de Camins, Canals i Ports a la UPC. Un cop aprovats nets
els tres primers cursos, gràcies en bona part a la preparació i disciplina que
em va donar durant 18 anys el Betània, vaig decidir marxar lluny de Catalunya a
acabar els estudis.
Ja fa més d'un any, vaig
emprendre el vol a Shanghai, on estic acollit a un programa de doble titulació
UPC – Tongji University durant dos anys, que equival a fer el Màster en la
nomenclatura del pla Bolonya. Juntament amb quatre companys de Camins, som els
primers estudiants espanyols a fer una doble titulació a Xina. Això ens dona un
potencial molt gran, però alhora fa que no hi hagi precedents i que ens haguem
d'obrir camí constantment.
De llavors ençà, la meva
vida ha canviat enormement en tots els aspectes. Des d'haver-me d'acostumar a
l'accent anglès dels xinesos, fins a adaptar-me als horaris del país, passant
per l'aprenentatge de menjar amb "palillos" o comunicar-me amb gestos
durant els primers dies. Després d'uns mesos a la residència universitària, a
principis d'any em vaig mudar a un pis a la ciutat, que abans compartia amb dos
enginyers catalans i ara ho faig amb la Marta i un noi d’Índia. La convivència
i la sociabilitat son dues habilitats que també s'aprenen en aquestes circumstàncies.
He renunciat a moltes
coses que en la meva vida a Barcelona eren sagrades. Per exemple, el ciclisme,
afició que vaig iniciar anant en bici cada matí a l'Escola. A canvi, però, n'he
guanyat moltes més. L'assistència a classes diàries de xinès, on comparteixo
aula amb nois i noies de 14 països diferents, fa que estigui aprenent un idioma
fascinant. Tot un repte. Igual que en el passat eren les meves travesses
pedalant pels Pirineus, avui puc mantenir converses bàsiques i fer-me entendre
prou bé en aquest idioma.
Una altra cosa que trobo a
faltar és el meu lloc d'estudi a Barcelona. Quan estava cansat de Plató, les
integrals o els pronoms febles, aixecava el cap i veia l'Estadi de l'equip que
porto al cor, amb el Tibidabo de fons. Ara, quan estic cansat de memoritzar
caràcters xinesos, de tan laboratori universitari o del mutisme de la gent
d'aquest país, aixeco el cap i veig l'espectacular skyline shanghainès des d'un
18è pis, envejable imatge dels meus somnis de joventut. No són bones les
comparacions en aquest terreny. Allò era centenari i ho portava a la sang; això
solament és producte de dues dècades i no ho sento gens meu. Algun cop ho havia
sentit i ara ja ho sé fermament: l'origen condiciona la identitat. Assabentat
que el meu país ha donat un pas endavant en aquest sentit, i vivint el gran
moment des de fora, és un motiu més d’enyorament. Però també un revulsiu perquè
jo hi col·labori des d'aquí. No deixa de ser un altre somni, un somni de futur.
El no haver tornat a
Catalunya, ni tenir la intenció de fer-ho fins al final, m'ha permès viatjar i
descobrir alguns dels racons mes inhòspits de Xina i també d'Àsia. Durant les
vacances d'hivern de l'any passat vaig creuar Vietnam en moto durant tres
setmanes, i de cara a l'any vinent Tailàndia, Laos o Filipines es debaten com a
possible destí.
Paral·lelament als
estudis, dono classes particulars de matemàtiques i física a estudiants d'arreu
del món. Són fills d'expatriats que van a escoles internacionals a Shanghai. A
través d'aquestes sessions, guanyo uns diners per contribuir al finançament
d'aquesta aventura.
Avui em queda mig any
acadèmic a Barcelona i el Projecte Final de Carrera. Estic buscant alguna
empresa o entitat que em doni l'oportunitat de fer el PFC a l'estranger. Si la
trobo, llavors la resposta a la pregunta que em feia al crear el meu bloc es
NO. El bitllet només és d'anada. I això em reafirmarà l'esforç esmerçat.
Aquestes experiències només es viuen una vegada a la vida. I ara és el moment
de viure-les.
M'agradaria acabar aquest
escrit recomanant a tothom qui vulgui obrir-se camí en el futur, anar a un lloc
que estigui ascendint. Àsia n'és un exemple. Per això, aconsello a tots els
alumnes del Betània que no es conformin amb el que ja tenen a casa. Que obrin
els ulls al món. Que aquest món és molt gran, i l'experiència s'ho val. Com
acostumo a dir a qui em demana consell, "Mou-te! Ningú ho farà per
tu".
Nil Cabutí Borrell
Shanghai, 20 d'Octubre de
2012
.JPG)