BENVINGUT A CASA, CRISPAT

13.06.12

SHANGHAI.

Aquest es el Crispat, des de fa un parell de dies nou membre del pis de Renmin. El vam trobar abandonat en una caixa al carrer, juntament amb el que debien ser els seus cinc germans. Sense dubtar-ho ni un segon, vam decidir que n'haviem d'acollir un a casa, abans que vingues un xino i se l'emportes per cuinar-lo, o simplement es quedes alla tirat.

El mes gracios de tot es que fa temps vam estar pensant de comprar un gatet, pero per mandra a donar el pas l'opcio va quedar desestimada. El fet de trobar-nos-el abandonat al carrer davant de casa, ho va deixar en safata. Es del barri! Com se sol dir en aquests casos, si Mahoma no va a la muntanya, la muntanya va a Mahoma.

Fins avui ha estat totalment acollonit: sota el sofa el 100% del temps, amagant-se de nosaltres, i gairebe sense menjar. Pero avui ha fet el canvi: va per casa com un rei, i no para de correr i miolar amunt i avall. Sera que per fi ha baixat de l'arbre?

El nom de Crispat? A l'hora de decidir el nom, tant el Santi i l'Adria com jo mateix ho teniem clar. No podia ser cap altre. I es que les paraules "crispat", "crispacio", "descrispeu-vos", etc., porten molt temps sent utilitzades a Shanghai per metaforitzar certs comportaments que solem tenir, especialment al sortir de farra.

Benvingut a Renmin, Crispat!

VULL PERO NO PUC

11.06.12

SHANGHAI. Per si algu vol aprendre algunes paraules en xines...

En el moment que menys ho desitjava, ha arribat la xafogor insuportable que ja fa dies que dura. D'aqui a unes setmanes segur que sera molt pitjor, pero ha estat el canvi tan brusc de temperatura sumat a l'altissima humitat el que ens esta deixant a tots morts. No exagero si dic que ahir, sense anar mes lluny, vaig passar-me mitja tarda tirat al sofa sense energia, mig despullat i suant sense parar, com si el simple moviment d'aixecar-me a beure aigua fos tan dur com anar a correr una marato.

Aixi, el que havia de ser un dia de treball i estudi va convertir-se en una lluita contra mi mateix per fer quelcom de profit. Al final, i no sense posar-hi pel mig tota la meva forca de voluntat i mes, vaig acabar prou content amb tot el que vaig avancar. Avui em trobo en la mateixa situacio, i es que el temps segueix igual d'apocaliptic...No m'agrada com ha comencat aixo...

De les poques coses utils del dia d'ahir: posar una rentadora. Pero ella tambe estava mandrosa degut a la xafogor i es va tornar boja!! Va comencar a moure's i a donar salts. Semblava que estigues enfadada per donar-li feina quan no volia...Al final, vaig haver de recorrer a una solucio molt "chapucera" per obligar-la a treballar sense que passes cap desgracia.

TEPPANYAKI

09.06.12

SHANGHAI. Com anunciava ahir, la nit passada vaig debutar al Teppanyaki, un restaurant que, tot i ser un pel car pel que estem acostumats a gastar en apats a Xina, et permet disfrutar d'un buffet lliure de carn i peix de qualitat, aixi com tambe de Sake, una beguda alcoholica japonesa que prove de l'arros, i que a mes d'un el va animar mes del normal. Be, de fet a tots...

Aqui l'Adria, jo i el Santi a punt d'agafar l'ascensor per dirigir-nos al Teppanyaki. Com no pot ser d'una altra manera, amb la primera equipacio de Renmin, es a dir, camisa de quadros!

Al restaurant ens vam ajuntar 28 persones, moltes de les quals no coneixia de res i eren bastant mes grans d'edat. A mes, a la mateixa sala hi havia un altre grup d'espanyols, que com a minim provenien de l'Espanya profunda. Un d'ells, amb un accent andalus que feia por, es va dirigir a mi amb un: "Donde arde la noche en Shanghai?!".

Al Teppanyaki, la forma de menjar es peculiar. Un cop asseguts i demanats desenes de plats, es posen dos cuiners del local a la mateixa taula i ho cuinen davant teu. Despres, amb la panxa plena i amb una copa de mes a sobre, tots vam voler una foto fent de cuiners.

Quan a les 12 ens van fer fora, vam anar al Phebes, una discoteca que es caracteritza per la barreja de personalitats que s'hi troben. Aixo si, abans vam passar forca estona al carrer fent vida social i alguna que altra tonteria, com la d'agafar un cartell mig abandonat i exhibir-lo sense cap motiu al mig del carrer.

Avui, despres de tota la nit d'ahir i amb una xafogor insoportable - tant que mentre escric aixo tirat al sofa em cau la gota de suor pel front - es un autentic dia de gossos. Pero tocara comencar a currar de veritat...

A MENYS DE DUES SETMANES!

08.06.12

SHANGHAI. Avui he definit el meu calendari per les properes dues setmanes, on donare per finalitzat aquest segon quatrimestre del primer curs a Tongji.

Per una banda, l'unic examen quatrimestral que tindre de Camins sera el dia 19 de Juny. El prevec no facil, pero factible d'aprovar a la que m'hi posi en serio. D'altra banda, els treballs i projectes diversos que he anat fent d'altres assignatures de les que no hi ha classe presencial, els entregare la setmana vinent. Finalment, els examens de xines (general, de caracters, oral i de comprensio oral) seran entre el 18 i el 20.

Per tant, em trobo a 12 DIES de comencar les vacances d'estiu!! Molt abans del que m'esperava en un principi...Igual que en el quatri anterior, tot i que amb bastant menys estres gracies al reduit nombre d'examens d'aquesta ocasio, venen uns dies de currar mes del que he vingut fent fins ara...

Aquesta nit, pero, toca sopar amb l'Alex, ja que dema torna a Barcelona. El sopar es al mitic Teppanyaki, un japones on mai he anat pero del qual n'he sentit molt a parlar. Mentre era a Hong Kong amb els pares, el grup de catalans ja hi van fer presencia, i la nit va acabar com va acabar. I es que buffet lliure de menjar i alcohol, es perillos...Sera l'ultima gran nit abans del sprint final academic.

11.45, hora punta al campus de Tongji. S'acaben les classes del mati i estudiants i professors van a menjar. A Xina l'horari de dinar es de 11.30 a 13.30, i el de sopar es de 16.30 a 18.30. Sincerament, jo ho prefereixo aixi.

UN RECORD QUE SERA FUTUR

06.06.12

SHANGHAI. El passat diumenge 3 de Juny es va disputar la Cursa Ciclista de la Bonaigua, una de les meves preferides del calendari catala. I els pares m'han comunicat que he rebut una carta a Barcelona amb la informacio de la Cursa de les Tres Nacions, el proper 17 de Juny, amb sortida i arribada a Puigcerda.

Se que constantment al blog parlo de coses que no tenen res a veure amb Shanghai, pero si ho faig es perque sovint penso en tot el que acostumava a fer en el passat i que ara ja no faig. Es com si, malgrat tenint clar el que estic fent aqui, a vegades m'entrin els records de tota una vida passada. Venir a Shanghai ha suposat un canvi enorme en la meva vida. Es tracta d'un canvi que, malgrat que algu pugui opinar que cap a malament en certs aspectes - m'incloc jo mateix en aquest grup -, en molts d'altres esta sent molt positiu. Es podria dir que es el cop d'efecte que necessitava per aprendre de la vida, i no nomes de matematiques i marques de bici.

Tornant al tema de la bici, nomes espero que quan torni res hagi canviat tant com perque segueixin havent-hi aquestes curses que cap de setmana rere cap de setmana feia per tot Catalunya durant la primavera i l'estiu. I es que durant els anys previs a aquesta aventura a la Xina, gran part de la meva vida era sobre dues rodes.

Citant paraules textuals del meu pare - alias JoC -, "que les llagrimes nostalgiques que em cauen avui siguin el combustible per aconseguir aquestes fites dema, quan torni a visitar el meu preuat Pirineu".

Remenant fotos antigues he trobat aquesta i no m'he pogut estar de penjar-la. Correspon al 28 d'Agost de l'any passat, es a dir, el dia abans d'agafar el vol a Shanghai. En aquest moment tot just acabava de fer l'ultim bany a la piscina de Sant Feliu, posterior a la tambe ultima pedalada. De bojos el moreno paleta que tenia!! Als bracos ja no, pero a les cames encara el conservo forca visible...mes de 9 mesos despres. Van ser moltes hores sota el Sol!!

LA RUTA DEL BACALAO

04.06.12

SHANGHAI. Es dissabte o diumenge, al voltant de les dues del migdia. Despres d'una intensa nit de festa o d'interessants converses al sofa fins a altes hores de la matinada, els gorrions del pis de Renmin es disposen a alcar el volt. Uns mes rapid que altres, tot s'ha de dir. Jo sempre soc el que em desperto primer, pero ja em va be perque aixi puc passar revista al mail, Facebook, diaris esportius, etc.

Un cop dutxats i pentinats, el Santi, l'Adria i jo iniciem l'anomenada "Ruta del Bacalao". Simplement es tracta d'un recorregut que hem dissenyat pel barri en que depenent dels anims amb que ens llevem parem a un lloc o un altre per menjar. Aixo si, les opcions d'on acabar a omplir la panxa SEMPRE son sobre la ruta, mai fora d'ella.

A continuacio ve un petit reportatge fotografic d'aquesta ruta, des de que sortim de l'edifici fins que arribem al desti final. Tot s'inicia a les portes del complex de 7 edificis on vivim...

Que passa Clint!!! Aquest home que veieu aqui es un dels grans. Es el guardia que es troba a l'entrada del complex, i es un tiu entranyable. Encara que no ho sembli, te 60 anys, i sempre que em veu se'm posa a parlar pels descosits. A vegades diu coses molt estranyes, com per exemple que li tradueixi frases del xines a l'angles tals com "Puc venir a la festa universitaria?" o "Estudies o treballes?". Com deia, un crack!! Ah, l'hem batejat com a Clint Eastwood per la seva semblanca amb l'actor i director de cine quan posa els ulls axinats - mes del que ja els te -, com quan mires el Sol.

Un cop a Renmin, comenca l'aventura pels carrers de Shanghai...

L'Adria animant les motos i cotxes que continuament passen en totes direccions i sense cap mena d'ordre. El barri es el barri!! I s'ha de potenciar i cuidar!

El Manolo, el Pedro i el Nacho arreglant el mon a peu de carrer. No escatimeu eh!

Superada la primera part de la ruta, aqui passem pels camps de basquet del guetto, on Yao Ming va formar-se com a jugador. La veritat es que s'hi veuen jugadors amb talent de tant en tant.

Una mica mes endavant, arriba l'hora de creuar l'autopista. Sense cap mena de pudor, avancem com podem, com uns xinos mes, com si no hi hagues semafor.

Una de les nostres parades preferides sobre la ruta: el Da Vinci. Aqui hi fan uns espaguetis amb una salsa de marisc increibles. Per 3 euruuuus!! La nota negativa: la rata enorme que un dia vam veure-hi darrere la maquina d'aire condicionat, a l'interior del local.

Finalment, a l'interior de Raffles City, punt clau de la ruta. A la planta 6 d'aquest centre comercial hi ha una gran quantitat de llocs per menjar. Aquesta foto pujant amb l'ascensor es la meva preferida. M'agrada posar-me aixi mentre pujo per veure tota l'activitat que es mou al meu voltant.

Cococurry!! Una ruta del bacalao no es completa si no finalitza al Cococurry, una cadena de restaurants on hi fan una gran varietat d'arrossos amb curry.

Les vistes a People's Square amb el menu del lloc. Al fons, Mordor, el meu edifici preferit de tot Shanghai. Al mig de les punxes del triangle que s'hi forma a dalt, hi ha una especie de lluna que de nit s'il.lumina: es l'ull de Sauron, que ho controla tot.

Com sempre, tot i demanar-me d'entrada el plat gran d'arros, l'Adria sempre m'acaba cedint part del seu. Ai el dia que deixi de fer esport! Espero que mai arribi a passar.

Ja de tornada, habitualment fem parada a la pastisseria de la galeta - batejada aixi pel ninot en forma de galeta que hi ha a l'entrada -. Sempre quedara per la historia la primera vegada que vam anar-hi, on vaig dirigir-me a una dependenta amb la safata en comptes d'anar a la zona de pagar. Ella es va quedar atrapada pensant-se que li estava oferint el Donut a ella, en comptes de voler-lo per mi.

PD. Al Montsia hi ha una olivera de 627 anys.

RECORDS DE VIETNAM

02.06.12

SHANGHAI.

Despres de mirar durant l'ultima hora les fotos del viatge a Vietnam el passat febrer, m'he vist obligat a fer un post recordant el que, de ben segur, va ser una experiencia inoblidable.

Poca gent pot presumir d'haver creuat aquest pais del sud-est asiatic amb moto, i menys amb una moto MINSK. Van ser 2.500 km, desenes d'avaries, fred i pluja al nord, sol i calor al sud, gent autoctona magnifica i molt oberta que ens convidava a sopar a peu de carrer despres de llargues jornades conduint, rialles, festes espontanies, un accident que per sort va acabar en no res, pallisses inesperades a altes hores de la matinada, mals de panxa que et destrossen per dins, llibertat, alegria, cansament fisic, natura, camps d'arros everywhere, ciutats caotiques, pobles hospitalaris, pobresa, nens que et saludaven sempre amb un somriure d'orella a orella,...I moltes, moltissimes altres coses que m'estic descuidant. I tot aixo rodejat de cinc grans companys de viatge: Olau, Oriol, Alejandro, Jere i Manu.

Quan hi penso, en aquestes 2 setmanes realment vam viure moltes coses i pel meu cap en van passar moltes altres mes. Si l'experiencia de Xina esta marcant un punt d'inflexio a la meva vida - que d'altra banda es molt normal que passi -, aquest viatge sens dubte va marcar un punt d'inflexio en aquest periode. Al Febrer de l'any que ve mes i millor!!

Oh yeah! Despres de molts intents, per fi sortim els 4 a la foto!

Platja!! L'unic dia que vam tenir oportunitat de tastar l'aigua del mar, tot i que plovia i feia fred, no ho podiem desaprofitar. Com no podia ser d'altra manera, mentre encara aparcavem les motos, el Manu ja estava dins l'aigua!

Sempre recordare aquesta nit. De bojos la festa que es va muntar del no res! I tot al mig de la carretera en un poble perdut per Vietnam que no surt ni als mapes.

Avaries i mes avaries. Pero no passa res, que som enginyers!!

Halong Bay, una de les 7 meravelles del mon. Com ens van timar amb el barco que ens hi portava eh?? Se les saben totes aquests vietnamites!

I tu, quin animal series si haguessis de tornar a la vida en el cos d'un d'ells??? Jo ho tinc clar, seria un elefant. Son uns animals extraordinaris en tots els sentits!