SOL I RIU

12.02.12

LIEN SON, VIETNAM. Banyar-se al riu amb un Sol radiant i una calor considerable a ple mes de Febrer es una cosa que no havia fet mai, i que es la ostia! Ha costat trobar un cami que hi arribes, pero un cop alla hem passat tota la tarda descansant i disfrutant de l'entorn. Aixo es vida! 

Hem conegut uns nens que viuen en unes cabanyes a la vora del riu, i que es mouen per ell com si fossin a casa seva: fan salts impossibles de roca en roca, es tiren de cap en llocs que gairebe no hi ha profunditat, etc. Per molt que jugavem a perseguir-los, era impossible atrapar-los. Per sort el genoll m'ha millorat bastant, i he pogut moure'm entre les roques sense massa problemes.

El lloc on estem es paradisiac. Els camps verds contrasten amb camins de sorra on hi ha barraques a banda i banda, i tot ple d'animals en llibertat: gossos, gallines, vaques, porcs vietnamites, etc. Per moments sembla que estiguem a Africa! Quan passem amb la moto, els natius de la zona ens saluden amb un somriure d'orella a orella, i es que malgrat que la seva qualitat de vida sigui molt inferior a la nostra - almenys a dia d'avui -, transmeten molta alegria. 

Pero el millor del dia, sens dubte, ha estat aquest mati quan hem donat una volta en elefant pels voltants del llac i dins d'ell. No se si tornare a muntar en un elefant mai mes a la vida, i per aixo havia d'aprofitar l'oportunitat. En qualsevol cas, es una experiencia que recomano a tothom. Son tant intel.ligents aquests animals!

PER SORT, NOMES UN ENSURT...

11.02.12

LIEN SON, VIETNAM. Ahir voliem acabar l'etapa motociclista a Kon Tum. Pero com que anavem malament de temps, vam conduir l'ultim tram de nit. I va ser un gran error. Degut al mal estat de la carretera, la nul.la senyalitzacio i la baixa qualitat dels nostres fars, vam patir una caiguda. La moto del Manu va desviar-se per un cami de terra que no tocava i va caure, i nosaltres, que anavem seguint-los, vam caure darrere seu.

Per sort, ningu es va fer res greu, entre d'altres coses perque la velocitat era molt baixa, pero l'ensurt i el mal rotllo no el treu ningu. L'unic que encara te sequeles soc jo. Em vaig endur un fort cop al genoll...el mateix genoll que em va torturar quan abans de ciclisme feia atletisme, el mateix que encara ara em te obsessionat cada cop que surto a correr. M'he estat posant gel, m'ha millorat bastant i el puc moure sense excessiu dolor, pero per ara segueixo mig coix. Te pinta que nomes ha estat un fort cop. Reso perque sigui aixi i se'm curi en pocs dies...De moment ahir ja no vaig poder dormir gaire perque estava preocupat i avui segueixo angoixat. Odio aquesta sensacio.

Parada obligatoria aquest mati al mecanic, calia posar-ho tot al seu lloc abans de sortir.

Abans de l'incident, el dia d'ahir va ser perfecte. Sens dubte, el millor de tot el viatge fins ara. Vam atravessar una de les zones mes maques del pais, estavem al mig de la selva! Feia mesos que no veia tanta natura i tant verd a tot arreu, per moments era com estar al mon de Jurassic Park.

...

Avui novament dia complet de moto, i un altre cop estem dispersats per Vietnam. Aquesta vegada l'Olau i jo hem acabat en un poble molt petit, mentre que els altres estan a una ciutat uns quants km mes enrere. Pero cap problema, Internet ens torna a reunir sempre de nou al dia seguent.

Per cert, per segon dia consecutiu he tornat a sopar a casa d'una familia vietnamita sense pagar ni un duro. Hem insistit a donar-los diners, pero no els acceptaven. Son tan bona gent...Encara em pregunto si realment ens conviden perque volen o perque se senten obligats a fer-ho. Sigui com sigui, estava tot bonissim.

Per acabar, una foto curiosa: jo i l'Olau amb uns militars vietnamites. La gracia esta en que el nostre casc de moto es militar i amb la bandera americana. Per qui no ho sapiga, a la guerra de Vietnam els vietnamites del nord (comunistes) van enfrontar-se als del sud, que tenien el suport dels Estats Units. Pero aqui sempre hi ha bon rotllo!

VIETNAM ES UN PAIS, NO UNA GUERRA

09.02.12

HA LAM, VIETNAM. Molta gent, i m'incloc a mi mateix fins fa una setmana, relaciona inconscientment Vietnam amb guerra. Pero jo us puc ben assegurar que Vietnam es molt mes que aixo. Malgrat que es veu a simple vista que es un pais subdesenvolupat i que hi ha molta pobresa, el seu paisatge caracteristic i els seus habitants son molt acollidors.

Els vietnamites fan molta gracia. Son tots molt petits, i a vegades no entenc el seu comportament, pero com a persones son fantastics. A tot arreu som acollits amb un somriure, i tothom ens saluda i ens convida a intentar comunicar-nos amb ells, tot i que es dificil perque nomes ho podem fer amb signes. A mes, les vietnamites son molt guapes! En la meva opinio, pel que he vist fins a dia d'avui, la vietnamita es la nacionalitat amb un percentatge mes alt de noies guapes.

Aqui van unes quantes fotos de la visita a Hue d'aquest mati i el trajecte posterior en moto fins a Ha Lam.

Feia anys que no veia cap elefant. Els elefants son uns animals adorables, eh Olau!

Platja! Desgraciadament, pero, el temps era ennuvolat i no ens hem banyat. Be, el Manu si que ho ha fet, pero el Manu es el Manu. I despres de fer aquesta foto ens hem despedit de la platja fins d'aqui uns mesos. Almenys a Vietnam ja no la tornarem a trepitjar... 

Tota la familia en moto, com ha de ser. This is Vietnam!

Aquesta nit dormim en un poble minuscul al bell mig de la carretera. El que ha passat fa tan sols una estona es podria definir com surrealista, espontani i sobretot molt divertit. Despres de sopar, com que sentiem musica, ens hem apropat al que semblava una festa posterior a un casament, a la mateixa carretera del poble. Rapidament tothom ens ha comencat a oferir cervesa i menjar, ens han fet ballar amb ells, cantar cancons, etc. Sense saber com, hem acabat al mig d'una festa vietnamita donant-ho tot, amb una gent que no ens coneixia de res pero que se'ls veia felicos amb el que feien. En el fons, tots estavem disfrutant de la vida.

VA A PITJOR

08.02.12

HUE, VIETNAM. Hem aconseguit arribar a Hue, pero despres de 10 hores de trajecte i arribant de nit, passant-les putes amb el temps un altre cop, les avaries i el nostre fisic. Els anims no estan gens alts...Almenys jo estic destrossat. I crec que els altres tambe, ja que no son ni les 23h i tots estan al llit.

El dia ha tornat a ser fred i plujos. La poca roba que em vaig endur pel viatge esta tota enfangada. Que estigui bruta m'es igual, el problema es que estigui mullada, perque si dema el temps segueix igual tornara a ser un calvari...Quan condueixo les cervicals em maten del dolor, i quan vaig de copilot son els lumbars i el cul. Aixo sense comptar que m'he passat gran part del dia tremolant de fred, literalment.

Ja a Hue, mentre sopavem per primer cop en el viatge hem discutit entre nosaltres. I es que practicament l'unic que hem fet en els ultims dos dies es conduir. I creieu-me, cap de nosaltres esta preparat per fer-ho, i menys anant tan de penjats com anem. El cas es que ja ens vam perdre la visita a Sapa al nord i tenim els dies comptats per arribar a Ho Chi Minh, on hem d'arribar si o si per vendre les motos. Aixo implica perdre'ns altres llocs de parada obligatoria, i sobretot moltes i moltes hores mes sobre la moto...

Malgrat tot, no em puc queixar de res. Se que soc un privilegiat per poder estar creuant Vietnam en moto en els temps que corren.

MES FRED I MES PLUJA

07.02.12

HA TINH, VIETNAM. Des de petit sempre m'han ensenyat que cap al Sud fa mes calor que cap al Nord. Doncs sembla que a Vietnam no es compleixen les lleis de la fisica. Si ahir la jornada motociclista va venir marcada per un Sol radiant i una temperatura molt suau, avui la pluja i el fred han tornat a ser els protagonistes. I aixo que conduim tota l'estona en direccio Sud...Estem a una latitud semblant a la del centre d'Africa i jo encara espero poder anar amb banyador i xancletes tot el dia. No pot ser aixo!

Avui ha estat un dia dur. L'alarma ha sonat a les 7 del mati, i despres d'anar a un supermercat a esmorzar pa i aigua i passar-nos una hora mes per trobar un banc, ens hem posat en marxa. Pero abans de la primera hora de conduccio hem hagut d'aturar-nos una bona estona degut a una altra avaria. Pero no ha estat culpa nostra! Aquest cop la moto del Manu i l'Alejandro ha patit problemes mecanics. Bahh! Res que 6 enginyers amb 4 eines i un tros de roca com a martell no puguin solucionar. 

...

Amb l'Olau hem decidit que ens anirem tornant la conduccio de la moto cada 10 litres de benzina, per tal de repartir-nos els km de la forma mes justa i equitativa possible, i a mes aixi anar sempre el mes descansats i frescos possible. Avui ho he agrait enormement, i es que despres de mes de 150 km conduint sota la pluja, passar al seient de copilot permet resguardar-te una mica del fred. Crec que la meva mirada a la foto ho diu tot...Quina diferencia d'un dia per l'altre!

Aqui van unes quantes fotos curioses fetes per l'Olau mentre jo conduia.

La meva preferida es l'ultima. Aquest nen si que apunta maneres com a ciclista! Amb prou feines arribava als pedals i fins i tot portava al seu germa de paquet! He quedat al.lucinat, la de voltes amb rodetes fins al Parc Usart que vaig haver de fer jo amb el meu pare empenyent-me per darrere fins a saber anar en bici...

Dema toca una nova jornada completa de carretera. Si es compleixen els pronostics, hauriem de recorrer 360 km fins a Hue, on pensem aturar-nos un dia per gaudir d'una ciutat historica vietnamita. Ara a descansar!

HALONG BAY

06.02.12

NINH BINH, VIETNAM. Foto d'aquest mati a Halong Bay:

Massa experiences en els ultims dos dies com per explicar-les en pocs paragrafs. D'entrada, el trajecte fins a Halong Bay va ser novament accidentat: gairebe 5 hores per fer 100 km. Aquest cop no va ser degut a avaries, sino a perdre'ns tota l'estona. I es que a qui se li ocorre intentar atravessar Vietnam sense mapa? A mes, per enessima vegada va ploure, de forma que vaig acabar enfangat de dalt a baix. Com que no porto mes roba d'hivern que un jersei i uns pantalons llargs, vaig guapo guapo. Pero tan se val, conduir una moto Minsk per les carreteres vietnamites no te preu! 

Aquest mati hem anat amb un vaixell privat fins a Halong Bay. I dic privat perque un altre cop hem estat enganyats de mala manera. Qui diu que els timadors son els xinos? Son els vietnamites! Se les saben totes. Per exemple, ahir a dinar vam caure en l'error de no preguntar el preu abans de menjar, i despres ens van inflar el preu i no acceptaven menys. Amb el creuer per Halong Bay, no voliem contractar el tour de l'hotel perque costava 40 dolars, aixi que n'hem agafat un de privat al carrer per 20 dolars. Quan pensavem que haviem fet un bon negoci, al port hem vist que el preu real era de 4 dolars...

Despres de lamentar-nos per haver estat tan burros, hem canviat el xip i hem disfrutat al maxim d'aquesta meravella natural. El dia era emboirat, pero li ha donat un toc mistic que m'ha encantat.

Aquesta es la primera planta del NOSTRE vaixell privat. Tranquilament hi cabien unes 40 persones entre el  primer i el segon pis. I nomes erem 6! De bojos.

Pero el dia no ha acabat aqui. Nomes posar peu a terra, hem menjat una mica d'arros amb carn i cap a la carretera falta gent! Amb un cel blau que feia mesos que no veia i una temperatura ideal per primer cop en molt temps, hem comencat a fer cami cap al sud. Aqui van unes quantes fotos del trajecte. Com es pot veure, ja tenim cascos, encara que en la meva opinio no sembla que protegeixin gaire...

Dema em toca conduir a mi un altre cop, aixi que millor que vagi a descansar. Pero no vull acabar l'entrada sense dir que m'ha deixat glacat la sancio a Contador de dos anys sense competir. He d'admetre que al principi no era gens fan seu, el trobava prepotent i espanyolista - igual que la resta de ciclistes professionals espanyols -, pero amb els anys m'ha demostrat ser un dels grans, tant a la carretera com fora d'ella. Nomes puc dir: Anims Alberto!

INSISTEIXO, DE BOJOS

05.02.12

HAIPHONG, VIETNAM. De bojos la primera etapa del nostre viatge en moto. Ni mes ni  menys que 6 hores per fer poc mes dels 100 km que separen Hanoi de Haiphong. Abans de poder sortir de Hanoi vam haver de passar encara un parell de vegades pel mecanic, i es que la moto que ens han venut no va del tot fina. En aquest cas l'expressio "ens han venut la moto" crec que es molt adequada.

Els altres quatre tambe han comprat motos. Per tant, som 6 persones en 3 motos. I la nostra, la mes cara i la que pitjor funciona, ja que vam ser els primers a donar el pas endavant per realitzar aquesta aventura.

Ahir va ser una bogeria el trajecte fins a Haiphong. Vam fer-ne la meitat a les fosques, sense casco i per una carretera on el transit era boig: camions que creuaven, vehicles sense llums, de tant en tant algun suicida en contra direccio, etc. Molt perillos, ho se. No voliem comprar el casc a la ciutat per evitar-nos pagar diners innecessaris i despres el trajecte es va convertir en una contrarellotge per aprofitar la llum solar.

Les 6 hores es deuen a les multiples avaries que vam tenir pel cami i a quedar-nos sense benzina en dues ocasions. Sort del Jere i l'Oriol que ens van portar oli i benzina amb una ampolla d'aigua, quan a les 23h ens vam quedar tirats al mig del no res a 10 km de Haiphong. I dic el Jere i l'Oriol perque vam perdre el Manu i l'Alejandro, ja que al no tenir mobils no tenim forma de comunicar-nos. Ara ens hem retrobat a l'hostal via email, i ens disposem a arribar abans que es faci fosc al que havia de ser el nostre desti ahir: Halong Bay, una de les meravelles naturals del mon.

Foto d'ahir en una parada tecnica a una benzinera.

Aquests son el Jere i l'Oriol en moto. Vinga que ja som a Haiphong! Ens espera l'hotel...sense aigua calenta i compartint llit de matrimoni!

Avui mes i millor!