Com sol dir un amic meu, "un viatge de 1.000 milles comença amb un sol pas". I us preguntareu, quins són els motius que porten a donar aquest pas? Són molts i no acabaria mai si els hagués d'esmentar tots. Però us diré el més important. La idea d'haver d'estar tota la vida preguntant-me què hagués passat si hagués anat a viure un parell d'anys a la Xina no la podia soportar. Oportunitats com aquesta només passen un cop a la vida, i no la vaig deixar escapar.

Sóc Nil Cabutí Borrell, un català que ara viu i treballa a Singapur i que va realitzar una doble titulació d'Enginyeria de Camins UPC - Tongji University a Shanghai entre el setembre del 2011 i l'agost del 2013. Aquí he deixat constància de les anècdotes, vivències i pensaments que em van envair al llarg dels dos anys tan intensos que vaig viure a Àsia, i també un resum de la tornada èpica en bicicleta des de Teheran a Barcelona. Asseieu-vos, relaxeu-vos, i disfruteu.

viernes, 23 de septiembre de 2011

16 EURUUUUS!!

23.09.11
SHANGAI. Us presento el professor d'Elasticity and Plasticity, us recorda a algu?


Es identic al professor Castanya de l'Arare! Jo mai l'he mirat, pero quan el Jere ho va dir i ho vam buscar a internet, es clavat!

Aqui teniu la foto del bitllet de tren de Shanghai a Pequin, que ens ha costat 158 RMB, es a dir, 16 euruus! Hi anirem diumenge de la setmana que ve a passar-hi uns dies, aprofitant que es la Setmana Nacional i no hi ha classe. El millor de tot es que arribarem el dilluns a les 9 del mati, i dilluns es el 3 d'Octubre. Espero poder dir que els 21 anys els vaig fer el dia que vaig estar a Beijing per primera vegada!



Publicado por en

3 comentarios:

  1. Anónimo23 de septiembre de 2011, 8:09

    Quan vas néixer, si algú m'hagués dit: "aquest bb quan faci 21 anys arribarà a Pequin desde Xangai amb un bitllet de 16 eurus", li hagués dit:
    - perdó que has dit ? Eurus? Que és això?
    - Xangai? Pequín? Parles de la Xina del Tintín o d'aquell país del Mao
    - tren? Però si en prou feines tenen per menjar!!!
    - i a més que dimonis té que veure el meu fill amb aquests països tant llunyans!!! Que t'has begut l'enteniment!!!

    Mirat fredament, gairebé segur que no li hagués dit res d'això i hagués simulat un somriure per sortir del pas.
    "només" fa 21 anys, Nil. Crec que serà un molt bon dia d'aniversari.

    Una forta abraçada.
    JoC (el pare)

    ResponderEliminar
  2. Mireia24 de septiembre de 2011, 3:31

    Ei Nil!!!!
    Veig que no perds gens el temps; no pareu... segur que aneu a classe i heu començat el curs? Em sembla que no t'ho esperaves pas així, tot plegat, oi? Aprofita-ho que és un luxe!!
    I la llengua xinesa, com va? Ja veig que les classes són en anglès (m'he fixat en la pissarra).
    Dubto que quan torneu tinguem la independència, tot i que és l'única solució perquè cada dia ens volen putejar més... per tant podeu seguir discutint del tema tranquil·lament!
    Una abraçada de tots quatre.
    Mireia, Toni, Clara i Anna

    ResponderEliminar
  3. Anónimo5 de octubre de 2011, 9:00

    Si, Jordi, si... hay que vivir el presente. El futuro ya lo ves.... es siempre inimaginable porque, por lo general, forma parte de una alucinación del presente.
    ¡POR FIN TE VEMOS EN CLASE!!! Yo creo que China es tan grande que aún no habías encontrado la universidad ¿es eso no? (juuuuaaaaaa, jaaaaa).
    Un abrazo
    Pablo

    ResponderEliminar

Suscribirse a: Enviar comentarios (Atom)