EL BITLLET ES DE TORNADA

07.09.13


BARCELONA.

Escric ja des de Barcelona, assegut al meu escriptori i observant l'estadi de l'equip que porto al cor amb el Tibidabo de fons. Ja fa dies que soc aqui, pero he estat tan ocupat sense fer res que ni tan sols m'he vist amb cor de redactar aquestes linies. Avui m'he omplert de coratge i em disposo a resumir el que han estat els darrers dos mesos de la meva vida. Tirem enrere una mica i comencem pel principi.

El repte inicial de tornar des de Teheran en bicicleta aviat va esvair-se...

Vam aterrar a Teheran de matinada, i quan semblava que tot estava a punt per iniciar l'aventura, els policies de l'aeroport ens van comunicar que a Iran no hi ha bancs! Aixo volia dir que no teniem els diners suficients ni tan sols per expedir-nos el visat, i tampoc els podiem obtenir de cap forma. Van ser unes hores de molta tensio: les bicicletes ja havien creuat la duana, ens volien deportar a Xina, ens prohibien quedar-nos a la zona internacional de l'aeroport al·legant que a Iran les coses funcionen de forma diferent. Per sort, l'Ahmad i la Sahro, managers de l'aeroport, van acollir-nos a la zona VIP i ens van convencer per comprar un vol a Turquia abans que fossim detinguts pels militars. Aixi va ser, i a les 4.30 h ens enlairavem direccio Istanbul. 

A l'arribada a Istanbul vaig tenir la crisi mes gran de tot el viatge. Portava gairebe dos dies sense dormir i tenia un mal de panxa insoportable que va fer que gairebe no ingeris res solid durant el mateix periode. I per si aixo fos poc, el repte que ens havia mitificat en els mesos precedents s'acabava de reduir a la meitat. Tan forta va ser la caiguda, que vaig estar a punt de tirar la tovallola i tornar a casa amb el primer vaixell que sortis d'Istanbul. I si no ho vaig fer va ser gracies a l'Olau, que em va convencer del contrari. 

Vam muntar les bicis a l'aeroport amb mes pena que gloria, i sense frens ni marxes vam recorrer els 60 km que separen l'aeroport del centre de la ciutat. L'esforç va valdre la pena, ja que ben aviat va arribar la primera de les moltes ocasions en que se m'ha posat la pell de gallina en aquest viatge: el moment de creuar l'estret del Bosfor, que separa els continents d'Asia i Europa. Aixo suposava tornar al Vell Continent despres de gairebe dos anys...

A Istanbul vam passar dos dies fantastics acollits a casa de la Devrim i la Omur, dues amigues d'una amiga de Shanghai. Es van portar molt be amb nosaltres, i fins i tot ens van acompanyar a visitar els racons mes emblematics de la seva ciutat. Istanbul ha estat, sens dubte, la ciutat que mes m'ha agradat de totes les que he creuat en bici aquest estiu. Una ciutat amb historia, molta personalitat, estrategica en el comerç internacional, amb uns habitants oberts a noves cultures, dues religions compartint el dia a dia, mitjans de transport de tot tipus i un clima incomparable. Vam tenir el privilegi de coneixer de primera ma el conflicte turc, i fins i tot vam passejar per la famosa plaça de Taksim, on dies abans hi havia hagut revoltes importants amb baixes civils. 

El dia 12 de juliol vam iniciar el repte, que vam concloure el passat 14 d'agost: Istanbul - Barcelona en bicicleta. Van ser 3743 km, 188 hores pedalejades, 10 paisos creuats, 33 dies de ruta, dels quals 28 dies pedalejant, 24 nits dormint en tenda, un esforç enorme, la musica que va fer el cami mes facil, 7 kg perduts, poques dutxes, llibertat, nomes una roda punxada, una parella immillorable sense la qual no ho haguessim aconseguit, l'Olau, el paisatge, hores incontables de reflexio, il·lusio pel futur i la incertesa de no saber que sera. I el mes important, els meus esperant-me a casa. 

L'alimentacio durant els 33 dies va ser economica, equilibrada i mes aviat monotona. Com a bons escatimadors, la majoria d'apats els vam fer a grans supermercats. No podiem cuinar ni arros ni pasta, de forma que els hidrats de carboni els obteniem del pa amb tomaquet. Crec que en aquest viatge he menjat mes pa que en tota la meva vida junta! El pa el combinavem amb molta fruita, amanides precuinades, llaunes de tonyina, sardines, o salmo fumat, iogurts, formatge i embotit, molts litres d'aigua i coca-cola, xocolata i gominoles. 

De Turquia vam passar a Bulgaria. El canvi era evident: carreteres no tan ben asfaltades, senyals que t'alertaven de no ser enganyat per policies falsos, cartells en ciril·lic, etc. En definitiva, per primer cop posava els peus en un pais ex-sovietic! El paisatge va passar a ser mes verd, i durant molts km ens vam cansar de veure nius de cigonya dalt dels arbres. Mentre navegava en els records encara molt frescos de Shanghai, un control policial ens va aturar i ens va demanar la documentacio. Gracies a ser de Barcelona i a declarar-nos admiradors del mitic Hristo Stoichkov, ens vam posar els policies a la butxaca. Bulgaria, d'altra banda, em va sorprendre perque tot era molt barat, gairebe mes que a Xina! Per uns pocs euros ens posavem les botes en restaurants que a priori semblaven de luxe. Llavors vaig entendre com se senten els alemanys quan viatgen a Espanya...

Gairebe un 10% de la poblacio bulgara es d'etnia gitana, i es normal trobar-los amb els seus carros tirats per cavalls anant amunt i avall sense pressa, transportant fulles de cartro i branques de farigola. La carretera practicament era plana. Ens trobavem a la plana Tracia superior, part de l'antic Imperi grec, una area molt fertil que va des del Mar Negre fins als Balcans, que produeix llet, mantega, bon vi i dones precioses. 

Un dia vam fer la parada rutinaria del migdia a Popovitsa, on vam quedar-nos en una piscina local i ens vam dutxar per primer cop en diversos dies. Tambe vam creuar la ciutat de Plovdiv, fosca, industrial, transitada per molts cotxes, etc., i vam fer la compra habitual del supermercat a Pazardzhik, una ciutat plena de gitanos que ens va recordar al barri de la Mina a Barcelona. No obstant aixo, ningu va sorprendre's de la nostra presencia. Fins i tot, un dels gitanos bulgars que havia estat visquent a Portugal, ens va indicar on acampar de forma segura. 

Vam arribar a Sofia pedalejant per l'autopista per tal d'evitar les muntanyes, pero llavors el vent en contra va ser el nostre gran enemic. Sofia s'assembla a Viena o Praga, pero es mes petita i esta mes destruida. La ciutat vindria a ser com un gran show de moda amb noies guapes a tot arreu i menjar molt barat. Ens va agradar molt. Tant, que fins i tot vam decidir sortir de festa per entendre millor la cultura local. Les discoteques son semblants a les xineses: taules plenes d'ampolles d'alcohol i begudes cares per mostrar-se en comptes d'una pista de ball mes gran. Ara be, en comptes de xinesos/es amicals, aquest cop hi havia bulgars amb cara d'enfadat ballant de forma violenta una musica anomenada Pop-folk bulgar, i controlant en tot moment les seves precioses dones. Per moments, creiem que de sobte tots ells es convertirien en vampirs...

Havent deixat enrere la plana tracia superior, vam afrontar alguns vessants lleus, i, quan semblava que la vall per la que circulavem no tindria sortida, va apareixer una petita escletxa que va donar lloc a un descens fins la frontera amb Serbia. A Serbia vam posar una mica en joc les nostres vides a la carretera, vam insultar diversos conductors assassins i vam beure mes i mes litres de Coca-cola per recuperar el sucre perdut. Despres del descens, vam tornar a un terreny completament pla i encara mes verd que Bulgaria. Prats plens de flors, graners, cases de fusta i cotxes molt antics. Serbia recorda una mica a La Comarca del Senyor dels Anells. Es una especie de terra medieval amb poques infraestructures, on s'hi veuen molts camperols transportant cereals amb carros tirats per rucs. Despres de regalar-nos un banquet en un dels grans supermercats de Nis, vam decidir continuar per autopista fins a Belgrad. Fins i tot, una nit vam acampar a un dels marges de la mateixa, ignorant la perillositat que aixo suposava...

No se que els hi he fet a les abelles, pero crec que ja no puc comptar amb els dits de les mans els cops que m'han picat. En aquest cas, se'm va posar a la boca mentre pedalejava. Malgrat escupir-la i expulsar-la amb els llavis, em va acabar picant...

Olau, desperta!! Que encara queden molts km per recorrer!

Despres de 3 dies i 414 km des de Sofia, vam arribar a Belgrad. Mentre pedalejavem per l'autopista, un policia ens va aturar per posar-nos una multa. Obviament no vam pagar, som catalans! Va ser facil. Ens vam fer els despistats, igual que feiem sempre que la policia ens havia parat a Vietnam durant la travessa en moto de l'hivern anterior. No obstant, vam haver d'abandonar l'autopista i fer km de mes per carreteres secundaries. Novament, el vent en contra va jugar-nos una mala passada. Pels qui algun cop hagueu fet ciclisme, ja sabreu que el vent condiciona i molt qualsevol ruta. L'Olau se'n feia creus, pero es que realment debatiem mes sobre la direccio del vent que sobre l'estat fisic de les nostres cames. 

Aviat vam arribar a Hongria, on el terreny va passar a ser completament pla. Seguint el riu Danubi vam arribar a la ciutat de Budapest, una altra de les grans parades del trajecte. Aqui es on em vaig adonar de l'alta qualitat de vida que hi ha a Europa. A Budapest tot sembla pacific, net, educat, fresc, bonic, verd, brillant! Xina potser es millor en alguns aspectes, pero en disfrutar de la vida i en la llibertat que se sent pedalejant per Europa, no li arriba ni a la sola de la sabata. 

A Budapest el cansament acumulat es va començar a fer patent. Ja portavem 12 dies i mes de 1200 km recorreguts, i la fatiga a les cames es feia notar. Mes encara tenint en compte que alguns dies dormiem sobre ciment, com per exemple en una fabrica abandonada i mig destruida a les afores de Kiskoros. 

En un sol dia vam recorrer els 202 km que separen Budapest de Bratislava. Aquesta va ser l'etapa reina del viatge. Bratislava, la capital d'Eslovaquia, ens va sorprendre perque esta buida i no hi ha res a visitar. Es una mena de barreja entre el desert d'Arizona i la pel·licula "El show de Truman". Com que no vam trobar allotjament, vam acabar dormint en una residencia d'estudiants antiga i terrorifica que a l'estiu funcionava com a hostal. Feia molt temps que no passava tanta por com la que vaig passar aquella nit!

De Bratislava vam anar a Viena, la capital d'Austria. De sobte es va produir un canvi total: es notava que haviem entrat a un pais d'alt nivell. De fet, Viena va ser escollida fa poc com la millor ciutat del mon d'aquest any. A Austria tot funciona correctament, tot esta net, tothom segueix les normes, els ciclistes son respectats, etc. Pero, d'altra banda, els austriacs son molt estrictes. Constantment teniem por de ser escarmentats per estar fent quelcom malament. Per exemple, vam veure un senyor que s'indignava per haver d'aturar la marxa 3 segons quan una familia que ocupava tota l'amplada de l'acera caminava en la seva direccio. A Viena vam dormir a casa la Pia, en un apartament de luxe al centre de la ciutat. La Pia es una amiga de Shanghai, i per un dia es va convertir en la millor guia de la seva ciutat. 

De casa la Pia vam dirigir-nos a casa la Johanna, una altra companya de Shanghai. Ella te una casa a Steinbach amb Attersee amb platja privada al llac d'Attersee, un dels paraisos del pais austriac. No m'estranya que l'Abramovich tambe hi tingui una de les seves mansions! Aqui vam passar un dels millors dies de tot l'estiu amb la Johanna i la seva familia. Ens van cuidar moltissim i ens van deixar banyar durant hores a l'aigua cristal·lina del llac. El trajecte des de Viena fins aquest llac, pero, va ser molt dur degut al vent huracanat en contra a que vam haver de fer front durant tota l'estona. Vam trigar gairebe 10 hores per recorrer nomes 120 km!!!

En un tres i no res ja estavem a Alemanya, portavem mes de la meitat de la ruta coberta! 

Coca-cola, que hagues fet jo sense tu!!??

Creuar el sud d'Alemanya va ser mes dur del que preveiem inicialment: turons i muntanyes per tot arreu, un parell de tempestes d'estiu que ens van posar la por al cos durant unes hores, temperatures altissimes, sense trobar cap lloc amb Wifi en tot el pais, sense dutxar-nos durant gairebe una setmana, etc. Hi van haver moltes anecdotes. M'agradaria destacar una manifestacio al centre de Munich en contra dels musulmans. L'unica rao que donaven els manifestants per no permetre als musulmans viure a Alemanya era que son terroristes. En la meva opinio, molts musulmans son mes pacifics que molts cristians. Aquests neonazis que es manifestaven a Munich recordaven a Plataforma per Catalunya, el partit politic de Josep Anglada...

Suissa, l'orografia de la qual ens tenia molt preocupats, va resultar ser mes aviat plana i fins i tot amb un terreny amb tendencia a la baixa. Aixo si, vam haver d'afrontar una dificultat inesperada: la pluja. Aquest cop ja no es tractava de tempestes d'estiu, sino de diluvis constants que no paraven en tota la jornada. Per sort, va coincidir amb la nova estrategia adoptada a l'hora d'acampar: quan el Sol començava a caure, picavem a la porta d'algun terratinent i li demanavem de plantar la tenda en algun dels seus camps. El percentatge d'exit va ser aclaparador: dels 8 intents, en 7 vam rebre el vistiplau del propietari. I no nomes aixo, algun cop fins i tot ens van oferir una dutxa i ens van rentar la roba! Aixo demostra que encara queda gent molt bona al mon.

Just abans d'arribar a Ginebra i, per tant, de creuar la frontera amb França, mentre circulavem per Nyon, vam topar-nos amb la seu central de la UEFA, i vam fotografiar-nos amb els trofeus de la Champions League i la UEFA League, entre d'altres. 

Ja a França, el terreny cada cop era mes familiar, i ja començava a olorar a Catalunya. Aixo si, els km cada vegada passaven mes lents, i la calor cada cop apretava mes. El fet d'haver de pujar un parell de colls de considerable altitud encara va fer mes dura la travessa del pais vei. 

Benvinguts al pais catala!!! Aquest dia ho vaig passar molt malament. Al mati havia ingerit menys menjar del necessari i la resta de la jornada vaig pedalejar amb una debilitat molt accentuada. Em marejava i cada cop que paravem a descansar, l'arrancada posterior era una autentica tortura. Pero al meu cap aixo no li importava. El sentiment d'excitacio i nerviosisme de saber que en un parell de dies tornaria a ser a casa era molt mes potent i eclipsava qualsevol mostra de dolor. Igual que al creuar l'estret del Bosfor a Istanbul, la pell va tornar a ser de gallina...

Bon dia, Catalunya! T'estimo, Catalunya! 1 any, 11 mesos i 14 dies despres, tornava a ser a casa. Va ser magnific. Mai em pensava que un simple "bon dia" o el veure un menu escrit en catala a Figueres (on vam aturar-nos a devorar una paella i un gelat) em faria tan feliç. Recordo que en aquest moment no tenia paraules per descriure el que sentia. Pero encara quedava el millor: l'arribada a Barcelona...

Pero abans vam parar a fer nit a casa el Francisco, germa del meu avi, i la seva dona M. Assumpcio, a Franciac, al costat de Girona. Tambe hi eren el Joan i l'Anna. Els quatre ens van tractar molt be i amb ells vam tenir la primera conversa en catala despres de molts dies. Una conversa molt interessant sobre politica catalana i Asia, entre d'altres. Al mati seguent, abans d'iniciar la darrera etapa en bici, el Franciso ens va deleitar amb histories del seu passat dignes d'admiracio. 

Victoria! Repte assolit! I gairebe 50 persones que ens van venir a rebre a la Plaça Kennedy de Barcelona. Estava tan nervios, pero alhora tan content, que no sabia ni a qui saludar primer. Moltes gracies a tothom qui va venir aquell dia!

Crec que d'aqui uns anys, quan miri enrere i recordi la grandesa d'aquesta fita i la quantitat d'emocions que van recorrer la meva pell, sabre definir el que es la felicitat. 

Les darreres tres setmanes he descansat i menjat molt, i he recuperat les hores de son que havia acumulat durant la ruta ciclista. A finals d'agost vaig passar uns dies amb la familia a Menorca, per tal de recordar les magnifiques platges que tenim aqui i intentar, sense exit, igualar el moreno ciclista tan peculiar que porto tatuat...

Aquesta darrera setmana ha estat la de tornada a la realitat. He vist a amics i familiars que feia temps que tenia moltes ganes de veure: el Toni, el Sergi i el David, la Joana, la Maria, l'Oriol, l'Otger, la Berta, el Valenti, i molts mes que em deixo. 

Tambe m'he matriculat a la Universitat de les ultimes assignatures de la carrera, de xines a l'Escola Oficial d'Idiomes, i m'ha sorgit l'oportunitat de realitzar unes practiques laborals de mitja jornada a COMSA EMTE, una de les Enginyeries mes potents del pais. He de donar les gracies al Valenti Fontsere per confiar en mi, estic segur que no el decepcionare. Tot aixo sera fins a finals de gener, quan emprendre el vol de tornada a Shanghai, on realitzare el Projecte Final de Carrera al CEIBS. 

Estic molt i molt content de com m'han anat les coses en els darrers dos anys, de tot el que he apres i de tothom qui he conegut. I tambe estic molt content de com s'ha iniciat aquesta nova etapa que, per curta que sigui, es de nou a Barcelona. Segur que aquests quatre mesos em passen volant!